DIMONIS: Ex-orcismes i in-orcismes de Verdaguer

Aquesta exposició és un projecte d'art sonor i una reflexió de la possessió en l'actualitat amb les notes de Jacint Verdaguer, monge i poeta molt important a la literatura catalana, quan realitzava exorcismes, actualitzades en el llibre d'Enric Casasses anomenat Dimonis.

Està feta per "Cabosanroque" (Laia Torrents Carulla i Roger Aixut Sampietro) i en aquest cas no hi ha comissaris; la cordinadora és l'Ester Martínez.  Han col·laborat amb l'Enric Casasses, l'escriptor del llibre "dimonis" que com he dit abans és la recopilació de les notes de Verdaguer durant els seus exorcismes, "el niño del Elche", un músic que canta flamenc, i amb Rocío Molina, una ballarina. Porta oberta des del dimarts 05/07/2022 a les 18:15h al diumenge 10/07/2022 a les 18:55h.És una exposició colectiva, ja que sonen moltes veus, i surten persones a una pantalla, però presencialment no hi havia ningú, només el públic. I exposava objectes.

La sala té 10 peces: paràsits electromagnetics en directe, el niño de Elche; Font paraigua i parallamps, simbologia de l’aigua; Natura, ratllades de les llibretes/ censura; Les llibretes son un camp de batalla, ratllades i censura; llits caddenes, lligams; Polifonia sobre la possessió; subtitols dels quaderns; rocio Molina ballant; la disponibilitat de l’aigua i dels vidres i Yanvalou de les criatures. Totes feien soroll d’alguna manera i dura 40 minuts. Els autors no intervenien en tota la obra, i els objectes es van encenent sols. Generalment, utilitzen materials quotidians com els inflables d'aigua, uns pots de vidre, cadenes, els regles,...

 

Una de les peces que més m'ha cridat l'atenció ha sigut les televisions amb el "niño del Elche" cantant i cridant. Eren 7 televisions petites, que cada una era una part de la cara d'aquest home i si les veies juntes podies veure més o menys la seva cara. Cridava, cantava i deia coses com: "Lo món està en mal estat per què s'han buscat los beneficis de la carnota.” Per mi representa el dimoni posseint l'home, ja que cridava molt fort i em feia la impressió que no estava parlant ell, és a dir, el dimoni parlava per ell.

El que jo vaig entendre d'aquesta exposició és que explica com la persona que està posseïda està entre 2 mons paral·lels, un visible i l'altre invisible, i es comuniquen per un lligam. Aquests mons són metàfores, el visible i sensible seria l'ésser humà i l'invisible seria la societat, i el que vol transmetre és que la societat o el nostre propi paper a vegades ens pot posseir. Bàsicament, està fent una metàfora comparant les possessions i els paràsits amb com ens pot afectar la nostra manera de ser i la societat d'avui en dia.També el fet que cada objecte s'encengués sol, donava a entendre que el nostre cos només és un suport pel dimoni, o en el cas de l'actualitat, la societat o el nostre propi paper.

La peça està situada quan Jacint Verdaguer, poeta romàntic més important de la literatura catalana, feia exorcismes al voltant del 1890 que hi havia una gran crisi social tant a Catalunya com en l'àmbit mundial, hi havia espiritisme, anarquisme,... Hi havia una crisi econòmica que va afectar molt a la societat, i també l'església catòlica es va veure molt qüestionada per la gent. En aquells anys ja s'estava acabant la renaixença que va iniciar un període contemporani a la literatura.

En canvi Laia Torrents i Roger Aixut encara són vius, la Laia va néixer l’any 1976, i en Roger l’any 1975, cap al final de la dictadura de franco amb la seva mort, obrint-se pas a la democracia, i declarant-se una monarquía. En aquells anys la gent va començar a fer art minimalista, que venia de Nova York i altres estils. 

 

Els artistes diuen que en aquesta obra la dramatúrgia sobre passa els límits convencionals de l'espai del teatre; i que els textos que utilitza de Jacint Verdaguer són molt poètics i metafòrics i els hi serveixen per explorar en diferents camps la possessió juntament amb les entrevistes de la gent explicant que significa per a ells la possessió.Abans "cabosanroque" era un grup de música que es va crear el 2001, però a travès de la musica van descobrir l’art sonor, i ara es dediquen a fer instal·lacions artístiques visuals i lumíniques, amb un component cinètic i escènic.

 

Un dels punts forts de l'exposició és el seu espai sonor. Com per exemple l'habitació hi havia un mecanisme que feia soroll quan uns macets de fusta tocaven una corda, i al costat hi havia unes cadenes que es movien i feien molt de soroll. Aquests sorolls feien que a l'espectador se li poses la pell de gallina. També hi havia uns inflables amb uns macets que quan els hi donaven un cop sonava molt fort i semblaven timbals. Al costat hi havia 3 pots de vidre amb aigua, que quan l'aigua es movia feia soroll; També hi havia uns pals que es reproduïa música i sorolls... En general atabalaven molt els sorolls.

 

A mi personalment no m'ha agradat l'exposició i m'ha costat d'entendre que volia transmetre.Les llums, els crits, els sorolls, atabalaven moltíssim i quan vaig sortir de l'exposició no sabia com sentir-me, al principi pensava que no tenia sentit el que vaig veure fins que em vaig posar a pensar i de mica en mica ho vaig esbrinar, per això només ho recomanaria a gent que li agrada rumiar i trencar-se el cap.M'agrada el missatge que m'ha donat a entendre, ja que té tota la raó, perquè vulguis o no la societat és com els paràsits que modifiquen la manera de ser dels seus hostes, pero no m’ha agradat la manera en la que ho ha fet.